La Fera Ferotge

A Catalunya li deien "el català del sud", però Raimon va nàixer a Xàtiva, al cor de La costera, i va ser un dels principals exponents de la Nova Cançò, sens dubte un dels cantants valencians més implicat d'aquell temps.


JO VINC D'UN SILENCI - Raimon

AUTOR: Ramon Pelegero i Sanchis (Enllaç a la biografia)

ANY: 1975
GÈNERE: Cançó d’autor
ESTRUCTURA FORMAL: 6 estrofes de 8 versos. Versos de 5 síl·labes.

ESTRATÈGIA DISCURSIVA: El silenci i la resignació d’aquells que van perdre la guerra.






__1__LLETRA__

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent que va alçant-se

des del fons dels segles,

de gent que anomenen

classes subalternes,

jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg.

Jo vinc de les places

i dels carrers plens,

de xiquets que juguen

i de vells que esperen,

mentre homes i dones

estan treballant

als petits tallers,

a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

d'on comença l'horta

i acaba el secà,

d'esforç i blasfèmia

perquè tot va mal:

qui perd els orígens,

perd identitat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent sense místics

ni grans capitans,

que viuen i moren

en l'anonimat,

que en frases solemnes

no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant,

jo vinc d'un silenci

que romprà la gent

que ara vol ser lliure

i estima la vida,

que exigeix les coses

que li han negat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

jo vinc d'un silenci

que la gent romprà,

jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant.

__2__ANÀLISI__

:: Aspectes formals ::

La cançó aposta per una instrumentalització simple però treballada. Trobem la característica guitarra de Raimon amb el so que apareix en totes les seues cançons, un rascat de les cordes marcat i ferm. El ritme de la guitarra també és molt particular en la música d’aquest cantautor, ja que juga amb el compàs musical binari, i una mesura que convida a imitar-la amb les mans quan la ocasió o requereix i es recorda a la perfecció, fent més portador el record de la lletra. És tracta de tres colps, que organitzats en el compàs binari que ja apuntàvem, responen a un colp en el primer temps i dos en el segon. Com a curiositat, cal comentar la semblança d’aquest ritme amb la tradicional sardana catalana, encara que parega totalment paradoxal, ja que Raimon és de Xàtiva (València).

A part de la guitarra, apareixen acompanyaments d’algunes cordes, com ara a la introducció, amb la funció de matalàs musical i flautes per fer contracants i ajudar la veu de les cordes.

Pel que al acords, o harmonia de la peça, és característic el caire folklòric que emana de la utilització d’una roda en to menor primer i després en to major quan arriba la tornada, repetició d’acords populars que fan més receptiva la cançó.

A part, cal destacar que en la primera part hi ha dos estrofes, però en la segona, sols es fa una i s’utilitzen dos estrofes amb la melodia i harmonia de la tornada.

:: Idees i valors::

El títol de la cançó ja suposa una idea discursiva que es repeteix al llarg de la composició: “jo vinc d’un silenci”. Eixe silenci del qual parla Raimon, fa referència al bàndol que va perdre la guerra, a eixa multitud que calla i, per tant, atorga; eixa “multitud silenciosa”, com es denominà en aquell moment, que es limitava a veure com venien els esdeveniments sense parar-se a pensar ni a reflexionar en per què havien de seguir un camí marcat i per què havia de marcar-lo un pensament concret. Al règim tampoc li interessava que ningú raonara més del compte. El silenci, per tant, és “antic i molt llarg” (tot el que va durar la dictadura), és un silenci de treballadors (“homes i dones estan treballant als petits tallers, a casa o al camp”), de “vells que esperen”, però que d’alguna forma, internament, no volen resignar-se (“d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal”). És un silenci d eles “classes subalternes” front l’autoritat, l’única que pareix no sentir, o fa com que no sent, la veu del poble.

Tanmateix, es parla de “gent sense místics”, ja que els franquistes es relacionaven directament amb el poder eclesiàstic, que es tornà, paradoxalment, contra el poble; també tenien fam de manar. La cançó tracta del poble, d’habitants plans que no tenen a què aferrar-se (“ni grans capitans”) i que “moren en l’anonimat”. Al poble no li valen les frases solemnes que potser acontentaven a qui ja tenia poder o no veia més enllà; la gent havia de treballar, igual o més que abans, i no trobava millora a les condicions malgrat els grans parlaments des de Madrid.

Varies idees es fan fortes a la peça per esperançar l’oient. Per un costat, el futur (“la gent romprà”) i la constància en la lluita, sense abandonar-la (“una lluita que és sorda i constant”). Per l’altre costat, una frase que avui esdevé un himne: “qui perd els orígens perd identitat”. La consciència de ser poble ens uneix, i el silenci pot ser no reclama a crits, com diu l’autor, “les coses que li han negat”, però els orígens i el passat sempre estan presents per a no repetir els errors i reclamar els drets que pertanyen.